CEA, MARIÑEIRO, CEA

Fotografía de Teresa Aranda ©   Morren nas penas as salgadas ondas, morren nas fondas buracas alén e mórreme o espírito ollándome lonxe, ollándome lonxe do meu doce ben. Non te vaias amor, amor non te vaias, non te vaias coas ondas salgadas do mar, volve comigo amor mariñeiro, que eu morro de pena se te vexo marchar. Cea, mariñeiro, cea... A praia dourada que deixas atrás agarda que volvas do duro vogar. Cea, mariñeiro, cea... Eu tamén quero, mariñeiriño, verte que volves ao teu fogar. E se non volves, ai, queridiño, non poderei deixar de chorar. E se non volves, mariñeiriño, se ti non volves ireite buscar. Subirei na escuma, nadarei no sal, vogarei sen remos nas augas escuras, vogarei chorando as bágoas máis duras, morrerei nas penas que agardan as ondas salgadas do mar.

ABANS ERA ABANS

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere,

des de el vint i nou de juny

revifà aquesta foguera.

S’han assecat els ulls

de mirar tanta senyera.

Plors d’esperança gran

i d’estelada bandera,

plors ompliren el camp

i demanaren amb clam

la llibertat de la terra.

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere.

Tot just el camí comença

i la fi es comença a veure,

doncs arriba amb flames d’or

trencant antigues cadenes.

I tot donant-nos les mans,

tots amb les mans serenes,

tots junts els catalans

empenyem la nostra terra.

Abans era abans,

ja no hi ha marxa enrere.